Damià Huguet va començar a treballar a la fàbrica familiar. Tenia 16 anys, havia acabat el batxillerat elemental i va decidir no anar a Palma a estudiar, sinó quedar-se amb la seva mare, al poble, en una Mallorca encara molt rural que començava a canviar radicalment amb l’arribada del turisme. Al principi va treballar al costat de Guillem Mas, antic soci del seu pare, però a partir de 1971 va iniciar el seu propi camí, sempre amb el suport imprescindible de la seva dona Magdalena. En aquella Mallorca varen canviar més coses en 30 anys que en els 300 anteriors, i les rajoles de ciment, juntament amb el terratzo artesanal i tota aquella arquitectura tradicional, humil i manual, varen donar pas a un creixement urbanístic desmesurat. En aquells anys, Damià es va centrar bàsicament en la fabricació de bigues de formigó, el principal producte que demandava el mercat. El seu principal interès va ser sempre la cultura, en particular la poesia, i la fàbrica (en unes dècades molt avorrida) era essencialment una eina per a mantenir a la família.

En els anys 60 i 70, totes les fàbriques de l’illa varen tirar les màquines velles, però ell les va conservar, i a principis dels 90, quan l’illa començava a adonar-se que tot aquell creixement descontrolat i l’anomenada modernitat estaven plens d’errors, va intentar recuperar les màquines velles. Però ja estava malalt, i després d’uns anys arrossegant una dura malaltia, va morir en 1996. Li queda el llegat romàntic i poètic d’haver realitzat les bigues fetes a mida per a les dues cases que el mestre Jørn Utzon es va construir a Mallorca. Rigor, humilitat, ganes de treballar amb les mans i de fer les coses bé. Existencialisme i molta cultura en uns anys molt complexos en una terra més difícil del que molts podrien pensar.